Tolerància i respecte. Per a tu també.

Fill: ¿qui som mosatros per a jujar a les persones? Vullc dir: ¿qué o qui mos otorga la "superioritat moral" necessària per a emetre un jui sobre el procedir vital dels sers humans? Vaig un poc més avant: ¿podem ser crítics o prohibitius en certes formes d´entendre i viure la vida pel simple fet de ser diferents a la forma que tenim mosatros d´entendre i viure la nostra vida?

El fet de jujar als demés des d´una perspectiva de superioritat al diferent té un nom: intolerància. I és el principal obstàcul per a la vida en harmonia. ¿Tenen capacitat els blancs per a jujar als negres per ser negres? ¿O els heterosexuals als homosexuals? En resum: parlem de condicions no elegides, intrínseques a la persona o circunstancialment inherents a l´àmbit personal. U no elegix la seua raça, condició sexual, lloc de naiximent, color d´ulls, nivell adquisitiu o la professió dels seus pares. El Papa Francesc ho ha resumit molt bé recentment en unes declaracions (juliol 2013): "Si una persona és gay, busca a Déu i té bona voluntat, ¿qui soc yo per a jujar-lo?".

En este sentit, i en atres que he anat enumerant en les anteriors cartes, anirà l´educació que vas a rebre en casa. Vullc conjugar en la teua formació com a persona els valors de l´humanisme, del civisme i del lliure pensament.

Ferran, sigues tolerant i respectuós en els diferents a tu. L´heterogeneïtat enriquix el nostre món, mos aporta cultura, coneiximents i noves perspectives. Pero no renuncies mai a lo que eres, als teus orígens, a la "marca de la casa", a les teues essències, arraïls ni principis. La mateixa tolerància que vas a oferir al món has d´exigir-la per a tu als demés.

Llibertat, elecció i conseqüències

Una de les màximes vigents de la vida en democràcia és que la teua llibertat acaba a on comença la dels demés. Per supost, esta afirmació té les seues llimitacions i peros. Pero no és la meua idea clavar-me en eixe jardí, sino més bé deixar-te caure algunes idees que te conviden a reflexionar sobre el tema, i introduïr alguns eixemples ilustratius sobre en quin lloc està la barrera entre la llibertat pròpia i la de la resta de les persones.

Si te pareixes mínimament a ton pare, t´agradarà sentir música a un alt volum per a apreciar millor certs matiços de les cançons. Pero, ¡alerta!, perque en el pis de baix viu una senyora prou quisquillosa a la que li agrada fruir del silenci i la tranquilitat. Tenim un conflicte d´interessos, producte de la vida en comunitat 

Tenim la capacitat d´elegir escoltar música a tot volum, conduir un coche a 190 km/h, llegir tal o qual diari, tocar la guitarra o escaquejar-mos de fer els deures del colege. ¿La lliçò? Més simple no pot ser: elegix sempre allò que te faça feliç.

I mentres penses emocionat que t´estic diguent que pots passar de fer els deures del colege si això te fa feliç, te vaig a donar un disgust: la felicitat no és la satisfacció inmediata de tal o qual apetència, sense pensar en les conseqüències. És molt probable que, si no fas els deures, el teu mestre te deixe sense eixir al pati, o que ton pare no te done l´assignació semanal per a llepolies. ¿A que ya no t´agrada tant l´idea de no fer els deures? ¿A que no és una bona idea que la veïna de baix puje a casa a cridar-te l´atenció de forma vehement pel volum de la música que escoltes?

Has de ser responsable de les conseqüències de les teues eleccions, Ferran. I procurar evitar conseqüències desagradables és un signe d´inteligència. ¿La fòrmula?, molt senzilla: tindre un concepte de felicitat més ample, més "a llarc plaç", més global. Fer els deures i acabant eixint al pati i rebent la paga semanal, o escoltar la música al volum que t´abellixca en uns auriculars i mantindre una relació cordial en la veïna de baix són solucions prou més satisfactòries per a totes les parts implicades, i sobre tot per a tu. Procurar que el bé propi i el bé comú vajen de la mà en lloc d´enfrontar-los és una habilitat vital molt útil, i una característica molt valorable d´aquelles persones que saben viure en societat.

Contribuix a millorar l´entorn... valencianisme, li diguem mosatros

Qualsevol ciutadà mínimament inquiet i compromés en determinades qüestions, com per eixemple les que enumeràrem en l´anterior carta, no pot desentendre´s de la política.

La política és el mig pel qual els ciutadans lliures contribuixen a millorar la societat en la que habiten, l´entorn del que t´he parlat. O millor dit, la forma en la que eixercim la nostra responsabilitat social. Eixe eixercici és una expressió de llibertat i de voluntat. No aixina ho entenen algunes persones, que veuen la política estrictament com una forma de guanyar-se la vida, deixant de costat principis, creències, i inclús la finalitat principal de la política, substituint-la per "millorar la meua boljaca i el meu estatus socio-económic".

Eixes persones no mos interessen tant com les primeres, les "socialment responsables", les que no es desentenen de la política per compromís i responsabilitat social, sense esperar res a canvi que no siga el benefici general, el bé comú. En casa sempre mos hem interessat molt més per les segones.

La fractura existent entre la política professional i la societat pareix eixamplar-se per moments en la nostra societat, i la distància entre la voluntat i els interessos d´uns i atres ha creixcut de forma evident. La veu "dels de baix" no arriba "als de dalt", i això és un inequívoc síntoma d´agotament del sistema. Un sistema que ha segut més o manco vàlit durant els últims 30 anys, pero que ha generat tota una pseudo-èlit de persones que, en lloc de velar pels interessos generals, només ho fan pels particulars.

Ferran: esta realitat que te faig arribar no és excusa per a aplicar-se el "paga i calla". Els conceptes de "justicia", "interés general", "compromís" o "responsabilitat" estàn molt per damunt del model de societat de castes en el que vivim. Hi ha moltes causes que requerixen de la nostra implicació. És la chicoteta contribució de cada u a construir una societat millor.

Per a mosatros, els teus pares, la millor forma de contribuir a millorar el nostre entorn es diu valencianisme. El valencianisme consistix en, des de la consciència de l´entorn valencià en totes les seues dimensions, respectar, protegir, difondre, mantindre, recuperar, conrear i honrar totes i cada una de les característiques, circunstàncies i senyes que mos definixen com a valencians. I, per supost, sense més recompensa que la de la satisfacció personal de dedicar una part del nostre temps i recursos a desenrollar un compromís que mos enriquix com a sers humans i mos convertix en dignes habitants de l´entorn que mos acull.

És un entorn complicat, qüestionat, en ocassions hostil... pero és nostre.

per a acabar esta carta i convidar-te a la reflexió, te vaig a donar unes cites de persones que, abans que mosatros, han posat en pràctica d´alguna manera este compromís que mosatros portem avant:

"Tot s´ho mereix Valéncia; per a Valéncia tot", Constantí Llombart. 

"Soc, tant si vullc com si no vullc, que sí que vullc, valencià", Xavier Casp.

"Si som lo que som, serem. Pero si som lo que no som, mai serem", Julián Sanvalero.

"Ningú ama a la seua pàtria perque siga gran, sino perque és seua", Lucio Anneo Séneca.

Ferran: eres valencià

Ferran: eres valencià. I tinc la ferma intenció d´anar fent-te entendre i amar la dimensió d´esta condició durant els teus anys de desenroll i creiximent. Entendre-la i amar-la com ho faig yo.

Algunes persones es llimiten a habitar en l´entorn en el que han naixcut o al que el devindre de la vida els ha portat; un entorn que no els produïx més preocupacions ni implicacions que aquelles derivades de la seua capacitat de donar-los el sustent necessari, deixant en mans d´atres les qüestions socials, culturals, econòmiques o identitàries de major trascendència. Mosatros no som d´eixe tipo de persones. No mos conformem en "habitar l´entorn".

El desenroll de les inquietuts intelectuals i el compromís en eixes qüestions que atres elegixen ignorar no són matèries reservades a èlits més o manco burgueses, ni producte de la frivolitat o l´oci. L´amor, la defensa, la fortalea dels llaços en tot allò que representa el nostre entorn, que mos fa sentir-mos part identificada d´ell, que mos ubica en el temps i en l´espai, i que mos oferix tot eixe corpus de singularitats colectives, són el motor principal d´eixe desenroll.

Sí. Som i mos sentim valencians: és la nostra forma d´expressar els nostres vínculs afectius, culturals, històrics, artístics, gastronòmics, floclòrics, geogràfics, ambientals i personals en l´entorn que habitem. I ton pare ha sentit sempre el compromís de cultivar, protegir i potenciar, d´una forma racional, encara que no exenta d´emocionalitat, que tot s´ha de reconéixer, estos vínculs en el nostre entorn. I aixina vullc traslladar-t´ho a tu, Ferran. No te llimites a "habitar l´entorn". Identifica´t i barreja´t en ell, viu-lo, ama-lo. Això sí: mai ho faces de forma excluyent. Ningú ama a la seua pàtria perque siga la millor, sino perque és seua. D´acort. Pero amar lo propi no significa que lo dels demés no siga vàlit. Ya m´entendràs, que yo sé per qui ho dic.

Podria ara començar a parlar-te dels ítems culturals i identitaris valencians, de la seua dimensió o característiques, pero això és un bagage molt ample que t´aniré dosificant a lo llarc del temps i que aniràs descobrint per tu mateix.

Ara, una advertència. Desgraciadament, hi ha persones entre mosatros que contemplen el nostre entorn, eixe entorn que mosatros amem, des d´una perspectiva tergiversada i alienant. Pronte els identificaràs. I en la teua etapa educativa intentaràn portar-te a les seues posicions acomplexades, despersonalisadores i abyectes. 

No ho permitixques, fill. Ton pare te donarà les ferramentes necessàries per a que pugues defendre´t intelectualment d´aquells que voldràn minar el teu orgull de ser lo que eres. Mentres tant, en atres nivells, seguirem treballant junt a un bon grapat d´amics i persones, també inquietes i preocupades, per a erradicar eixa deformació pseudo-intelectual de la nostra realitat i del nostre entorn. És el compromís que tinc; el mateix que vullc que el meu fill tinga.

Video-consoles i telèfons mòvils

Este és l´atre dels debats oberts que portem en casa estos dies: la conveniència de que un chiquet tinga a mà tant d´alvanç tecnològic.

Ton pare partix d´una idea: la tecnologia és bona. L´informàtica, internet, els smartphones o les xàrcies socials han contribuït a millorar la nostra vida. Mos faciliten el treball, mos acosten a la gent, mos permitixen estar comunicats i informats en tot moment, mos divertixen... Ta mare en este tema és més "tradicional", per dir-ho d´alguna manera. 

Pero les bondats tecnològiques no mos han de fer perdre la perspectiva: un chiquet no treballa, no vol estar informat de les cotisacions de l´Ibex-35, no té cap interés en conéixer les últimes notícies regionals ni té cap necessitat d´estar conectat a tal o qual xàrcia social. Els círculs i les necessitats tecnológiques del chiquet han de créixer en la mida en que creix ell, i no a soles en edat, sino en madurea intelectual, en valors i en coneiximent dels riscs i perills de les comunicacions personals illimitades, un tema este últim preocupant per a qualsevol pare mínimament responsable.

Posar un smartphone en mans d´un chiquet, per a ton pare, és com posar un gavinet en mans d´un mico. En açò no vullc dir que no arribe el dia en el que ton pare pose en la teua boljaca un telèfon mòvil. Que ho faré. I ho faré en el moment en el que les teues necessitats (i les meues, per supost) ho requerixquen. Ya t´avisaré quan arribe el moment... mentres tant, ¡no dones la vara, chiquet!

Sobre les video-consoles, sincerament no tinc un criteri format. Mai he segut aficionat a este tipo de diversió, més allà de les màquines de jocs recreatives que estaven de moda en la meua infància i joventut. Pero una cosa la tinc clara: si un dia entra en casa un aparat d´eixos, no serà en l´objectiu de tindre´t hores entretingut i clavat front a la pantalla, comprant en certa manera un poc de tranquilitat i descans patern. Ya saps que ton pare vol ser el teu primer i millor companyer de jocs, i en la mida en que puga compartir en tu les teues activitats lúdiques, ho faré encantat.Ya ho saps.

Els debats sobre l´hora d´arribada a casa, el teu criteri a l´hora d´elegir companyies, la conveniència de que tingues o no un ciclomotor... tot això arribarà, som conscients. I esperem estar preparats per a afrontar-los des de la responsabilitat de pares, sempre en l´instint de protecció natural que un pare té pel seu fill, i intentant alhora no ser un obstàcul per al teu desenroll personal i assunció de responsabilitats pròpies. ¿Qui ha dit que ser pare vaja a ser una llavor fàcil? 

¿Joguets inteligents?

Estem apenes a unes semanes de que aparegues definitivament en les nostres vides. L´emoció per eixe moment s´amplifica per moments, i els preparatius s´aceleren: la robeta, els bolquers, la trona, el carret, el breçol, el mini-breçol... poc a poc, van envaïnt el nostre espai físic, que anem adaptant en la mida de les nostres possibilitats a la teua necessitat.

Estos díes, per a ton pare, estàn siguent tota una voràgine de reflexions personals, d´introspecció i de declaració d´intencions. T´ho vaig a explicar: hi ha un parell de debats oberts sobre els quals tinc una idea molt clara, i que ara vaig a fer-te arribar. Abdós debats són producte de l´experiència personal, de l´aprenentage que he tengut durant estos anys eixercint com a tio en el meus nebots, els teus cosins. En esta carta vullc parlar-te d´u d´ells.

Un Nadal no molt lluntà, Papà Noel li regalà al teu cosí major i fillol meu un enorme i flamant coche roig de Fòmula 1 teledirigit. A priori, el somi de qualsevol chiquet, ¿veritat? Estic segur que el gros barbut se´n deixà una bona llenya en el cochet de marres. La sorpresa vingué al vore al chiquet obrir el paquet, traure el coche de la gran caixa que el contenia, arraconar-lo en un cantó del menjador dels yayos i començar a jugar ¡en la caixa!, clavant-se dins d´ella i posant-se-la damunt. La cara de circunstància que se l´hauria quedat a Papà Noel si haguera estat allí en eixe moment deu de ser molt pareguda a la que se´m va posar a mi. Conclussions: un chiquet és feliç en una caixa de cartó molt gran, o en qualsevol atra simplea. 

Mai he segut amic dels cars joguets "didàctics" plens de llumenetes, botonets, colors cridaners i soniquets reiteratius, d´eixos que mos venen com a "estimulants del desenroll intelectual del chiquet". No els trobe l´utilitat que els atribuïxen, més allà de posar als adults el cap com un bombo. ¿Saps en quins joguets hem passat el teu cosí i yo hores i hores de diversió? En un senzill "Conecta 4" o un improvisat tauler de "3 en raya" pintat en una fulla de paper. La lliçò depresa de tot açò és molt clara: no és tan important la "calitat" o el preu del joguet, com el fet de que el chiquet tinga un companyer de joc, una persona disposta a invertir el seu temps en entretindre, ensenyar i divertir al chiquet. ¡I quina explosió de goig per ad ell guanyar-li una partida a l´adult i dexar-lo en tres pams de nassos!

Ferran, ton pare vol ser el teu primer companyer de jocs. No pense escatimar hores en la que crec que va a ser la millor inversió de la meua vida: la teua companyia, i el fet de compartir junts els teus millors moments de diversió i aprenentage. Estic desijant jugar en tu la primera partida. I t´avise: t´ho has de currar molt per a començar a guanyar-me... que yo, als nanos com tu, me´ls desdejune de tres en tres.

Prioritats en la vida

La vida consistix en conseguir coses. O això diuen. Ton pare està convençut de que algú, en un moment de la seua vida, li enganyà al marcar-li el camí i fer-li creure que eixa afirmació hauria de ser l´eix fonamental de l´existència. Per lo manco en el sentit material de l´afirmació.

A mi me vengueren en son dia que tindre una carrera universitària, un bon lloc de treball en una gran i solvent empresa, ben remunerat, que em permitira tindre una gran casa, un coche de gama alta i una vida acomodada era el paradigma de la bona vida, l´objectiu principal a alcançar en la vida. 

Està clar que tots volem viure aceptablement bé, tindre determinades comoditats... No mos enganyem: és un plat de molt bon gust conduïr un Audi i estiuejar en Mallorca. Pero els anys te lleven els pardals del cap, t´obrin els ulls, i vas perguent poc a poc els pèls de tonto (i els demés també, ¿per qué negar-lo?). I en este cas parlem d´aditius, de comoditats, de plaers o inclús en ocassions de frivolitats, les quals deriven (o haurien de derivar) de determinat èxit professional i económic.

Els teus pares no van a educar-te en el materialisme a qualsevol preu. Mosatros pensem que el sagell de les persones, la seua imprescindibilitat,  el respecte o l´honorabilitatPrioritatsno venen determinades per lluir les caríssimes sabates de tal o qual futboliste d´èxit, o per viure en determinada urbanisació d´alt standing. 

¡Que sí, que yo també vullc viure en una casa en jardí i piscina! ¿Pero saps qué? Que els anys m´han fet vore que hi ha coses més importants. I no. No és carència d´ambició. Yo ho considere una redistribució de la meua escala de prioritats. Una escala de prioritats que vullc que tu fruïxques des del primer moment de la teua existència fora del ventre matern. 

Vullc traçar les primeres llínies de la tàbula rasa que és ara la teua vida, no a soles per a que interiorises estes primeres ensenyançes que vullc fer-te arribar, sino també per a que les apliques a la teua forma de jujar als demés.Que un sonriure, una paraula d´ànim, una expressió d´amistat, un repte personal complit, l´amor de la teua familia i amics, el no sentir-te mai a soles, o la satisfacció pròpia d´obrar en base a criteris plens de bondat i juï valen infinitament més que un yata amarrat en el club naútic o un conte corrent plé.

Lo que a ton pare la vida li ha anat revelant a lo llarc dels anys, producte d´alguns conceptes equivocats, ell t´ho està donant, ara, ací, mascat i digerit. Inclús arribe a pensar en ocassions que esta perspectiva, esta forma de vore la vida, és la tendència natural del ser humà, i que en el moment en el que la consciència colectiva es trobe lo suficientment preparada i creixcuda per a impondre´s al model materialiste de societat que mos han construït, serà la corrent de pensament dominant per a edificar una societat diferent i millor. Mentres tant, alguns ya intentem fer camí en eixe sentit.