l´espill en el qual mirar-te: els teus pares

Que quede clar que ton pare no és un eixemple en algunes qüestions: fume massa, no solc expressar els meus sentiments, i no sé dir que no a ningú. En algunes qüestions trobaràs en ta mare un model de comportament molt més adeqüat que el meu: ella és molt més assertiva, més constant en lo que es propon, i més ferma en les seues decissions que yo. En canvi, espere que trobes també en mi algunes virtuts que te servixquen per a configurar el teu "yo", la teua personalitat pròpia.

Lo important del tema és que sàpies reconéixer que el tàndem mare - pare funciona a la perfecció. No sense la necessitat de posar un poc de greix als engranages de tant en tant, com en qualsevol motor al que hi ha que canviar l´oli cada 10.000 kms. pero d´això ya s´encarreguem mosatros.

En la mida en que vages creixquent, aniràs descobrint, i espere que admirant, qüalitats d´u i atra, encara que segur que acabes fins al gorro d´algunes atres circunstàncies. La perfecció, en la raça humana, encara no s´ha inventat. Sense dubte, trobaràs diferències de caràcter entre ta mare i ton pare. I seràs tan espavilat que, segons eixes circunstàncies, faràs causa comú en una o atre. Un eixemple: supongam que no t´agrada menjar peix. A mi tampoc, per regla general. Ya m´imagine a ta mare exclamant: "¡ací es menja de tot!". I t´imagine a tu posant-me cara de complicitat, buscant la meua solidaritat en tan "espinosa" qüestió.

A banda de lo còmic o tendre de la situació, provaràs sort... tractaràs de fer fisura en el tàndem... La portes clara, chiquet. Ta mare i yo, al prendre la decisió de portar-te al món, ya hem fet la nostra declaració d´intencions: educar-te dins de l´unicitat de criteris.

Sí. Trobaràs diferències d´u a l´atre. En algunes qüestions, diferències com les que hi ha entre la nit i el dia. Sense dir-te qui és qui, ya descubriràs per tu mateix qui és més divertit, més templat, més efusiu, més exigent, més mollet a l´hora d´impondre´s, o més donat a dramatisar alguns fets cotidians.

Pero una cosa l´has de tindre clara: en qüestions de justicia, respecte, sinceritat, templança davant l´adversitat, responsabilitat davant lo propi, i per qué no dir-ho, de civisme i compromís social i cultural (d´este tema parlarem més avant), sempre tindràs un únic espill en el que mirar-te. I eixe espill portem construïnt-lo ta mare i yo des de fa ara 20 anys. I molt pronte vas a reconéixer que el nostre espill està fet de cristal blindat.

Tu i els demés

La vida en societat comença per la familia, es prolonga en el colege, i en la mida que u va creixquent, en edat i com a persona, va eixamplant el círcul. Durant eixe creiximent, trobaràs a gent de tota condició: la vida els va posant en el nostre camí, i a mosatros en el seu.

El mensage que vullc fer-te aplegar és molt senzill i directe: els sers humans som capaços de fer lo més extraordinari del món, i de les pijors coses que pugues imaginar. Tenim la capacitat de donar la vida per atra persona, o de provocar la més cruel guerra.

Davant esta revelació, ni molt manco vullc que penses que tot lo món va per la vida amargant l´existència de la gent del seu entorn. Ni tantsevol que tota mala acció per part dels demés és engendrada per pura mala fe i afà gratuït de danyar al veí. Yo crec que les persones, en la seua majoria, gràcies a instints, sentiments i valors que més avant t´explicaré, som de naturalea bondadosa i cooperativa. El millor consell que puc donar-te és que, durant tota la teua vida, procures envoltar-te de gent que expressa eixa naturalea humana possitiva, i que fuges de la gent tòxica. Aniràs deprenent la forma de distinguir a unes i a atres tipos de persones... és u d´eixos processos vitals d´aprenentage que mai s´acaba.

Distinguix a la bona gent, fill, i premia´t en la seua companyia. En la societat post-materialista que patim, hi ha poques coses que tinguen el valor del fruïment de l´amistat i la cooperació. I no oblides que la vida és donar i rebre; casi res és de bades, pero no tot es paga en diners. En les relacions humanes, lo incondicional no existix. Sempre obtenim algo dels demés: fidelitat, recolç, reconeiximent, llealtat, companyia, respecte, enriquiment... pero recorda honrar als demés sempre en els mateixos parabens que obtingues i que t´agrade acollir. Una molt bona forma de guanyar-se´ls és donar-los primer: la resposta rebuda sol ser agradable.

Les relacions profitoses entre les persones venen marcades per la comunió d´interessos. Pot ser bàsicament fàcil fruïr de la companyia d´aquells en els que compartixes idees, voluntats, compromissos, aficions o inquietuts. Si, per posar un eixemple, t´agrada el ciclisme, el practiques, i seguixes la Vuelta, el Giro i el Tour, serà senzill trobar un grup de gent en la que compartir la teua afició i eixir els dumenges a fer una bona tirada de bicicleta.

Això sí, ton pare desconfía de les persones excessivament "socials": no pots mantindre bona relació en tot lo món, ni tindre centenars d´amics. I el que diga lo contrari, mentix. Els teus interessos no poden coincidir, ni exactament, ni sempre, en els del restant del món. Per tant, tin criteri per a elegir a qué gent vols per a formar part del teu entorn: un entorn finit pero estret i intens sempre t´assegurarà una major profunditat en aquelles qüestions que fan de nexe entre tu i els demés, que un entorn inabarcable i més superficial.

Sigues autèntic, Ferran. La transparència en les persones és una gran virtut, i t´assegurarà una vida en societat plena, sincera, i lo més lliure possible de superficialitat. No som "grans" perque ho digam mosatros, lo que sense dubte és un eixercici de prepotència i inmodèstia. La "grandea" és una qualitat otorgada pels demés, per la gent del nostre entorn en base a la nostra transparència, a la nostra honradea cap als demés, a la forma que tenim de compartir lo que som i al modo de guanyar-mos el respecte de les persones. 

¿Per qué has vengut?

Hi ha mil motius en el món per a no tindre fills, sincerament. No tens més que posar els telediaris per a contemplar-ne en els teus propis ulls uns quants. Sense contar el temps personal que furta la paternitat, i totes les coses que t´agraden i que deixes de fer. Els chiquets de bolquers se caguen cada dos per tres, ploren desconsoladament durant hores sense motiu aparent, agarren tots els virus i malalties del món... poc després començen a parlar (fins lo que no deuen), a demanar joguets, bicicletes, monopatins, consoles de videojocs, sabates de marca, diners per a llepolies... llibres, roba, la paga semanal, visites al pediatra, al dentiste, al oculiste, a demanar una moto...

Pero, ¿saps qué? Que a ta mare i a mi tot això mos dóna igual. Simplement mos ha arribat el moment d´assumir esta adquisició gratuïta, encara sabent que mos va a eixir cara. L´instint mana. I mosatros hem decidit assumir la responsabilitat de portar-te al món, d´acort a lo que l´amor que mos unix mos dicta. Un amor que a partir d´ara compartirem en tu.

Tu vas a ser la nostra llavor més valuosa. ¿Se pot arribar a un lloc en millor péu? Puix has de saber-ho: eres molt benvingut. I el moment de ton naiximent va a ser per a ton pare u d´eixos moments que marquen la vida d´un ser humà.

Diuen que un home no es pot morir sense haver plantat un arbre, escrit un llibre i tengut un fill. El fill i el llibre crec que van a vindre de la mà. Lo de l´arbre ho tinc més complicat: no fa molts anys intentí plantar un pimpollet i es morí a la semana. Pero estic segur que podrem plantar algo tu i yo, junts, en no molt de temps... espere que quan lligges açò, replegues el guant que t´acabe de llançar.

És complicat descriure les emocions de vore´t en les primeres ecografies, de sentir els primers bàtecs del teu coret, o de jugar a adivinar si l´herència genètica del teu nas o els teus llavis prové de la branca paterna o materna. Ara que ta mare no mos llig: yo estic convençut de que vas a semblar-te molt més a ton pare. ¡Lo que s´anirà a riure ta mare si vens en el monyo ros i rull, després de la meua afirmació!

Els teus yayos també t´esperen en impaciència. I els teus cosins: els dos més majors (de deu i quatre anys) pregunten per tu en tot moment; i el chicotet: ¡eixe encara no s´entera de res! Pero ya aniràs coneguent-los a tots poc a poc: tens molt de temps per davant per a fer-ho, i, afortunadament per a tu, poques ocupacions que t´abstraguen d´eixa faena. D´eixa i d´atres faenes: deprendre a parlar, a llegir, a escriure, a contar, a identificar els colors i les formes... 

M´ompli d´orgull el fet de saber que vaig a ser testic i protagoniste de la teua formació, el teu aprenentage i les teues evolucions. Ya estic desijant sentir les teues primeres paraules, dir-te lo bonics que són els teus primers garabats, ensenyar-te a sumar en els dits i fer una carrereta en tu.

Abans de que tot això arribe, tindrem que patir les llargues nits de plors engrunsant el teu bressol, els efluvis dels teus bolquers i algunes dezenes de virus. Pero, lo dit: benvingut sigues. Per tu valdrà la pena.

Pròlec

L´arribada d´un fill, quan el desig és sincer i l´anhel és compartit per abdós membres de la parella, és un motiu d´alegria, una font d´ilusió i un motor que t´impulsa a ser millor, a créixer com a ser humà i a esforçar-te per donar a eixa nova vida lo millor de la teua.

No és este un món perfecte. Això que vaja per davant. Portar un chiquet a la vida, en Espanya, en Valéncia, en l´any 2013, és un eixercici de responsabilitat de molta dimensió. No a soles per la crisis econòmica i la nefasta perspectiva que es pinta en l´horizó; també per la decadència del sistema sociopolític, incapaç de garantisar el benestar de la societat i estiguent, al meu paréixer, en les seues acaballes. Sobre tot, el moment exigix responsabilitat per la més greu de totes les coyuntures: la crisis de valors.

Pero no és la meua idea emetre juïns agorers o apocalíptics, ni caure en tòpics fatalistes dels que sentim a tota hora en el carrer, en el treball, en el bar a on prenim café, o en la coa de l´INEM. Més bé, al contrari, la meua pretensió a l´escriure este ensaig, estes cartes al meu fill, que arribarà en agost de 2013 si es cumplix el càlcul, és doblement noble, encara que estiga mal que ho diga yo:

a) Açò és una declaració d´intencions, com a pare, de donar al meu fill l´ensenyança en valors necessària per a que puga afrontar en optimisme, capacitat d´adaptació i templança, la vida que li va a tocar viure.

b) Mostar al meu fill, des del seu primer moment en este món, la millor forma d´afrontar i entendre la seua vida i l´entorn en el que va a nàixer i a créixer, ensenyant-li de forma didàctica el significat del valors i característiques més importants d´un ser humà digne: amor, amistat, respecte, honradea, compromís, noblea, sinceritat, voluntat, justicia...

És la meua voluntat en estes cartes tractar temes tan variats com el civisme, l´educació, la política, la religió, l´homosexualitat, el patriotisme, el compromís social i cultural... en alguns aspectes, trobareu opinions tal volta conservadores. En atres, més bé progressistes. Exacte. Eixa és la primera lliçò que vullc transmetre al meu fill: sigues independent, posa sempre per damunt el sentit comú i no te deixes arrossegar mai per dogmes. El valors i les creències no són un pack tancat, ni es venen en oferta 3x2 com alguns volen fer creure.

Per últim, abans de començar a recórrer el camí que m´he propost encetar, un últim desig i una dedicatòria molt especial. El desig és que vos agrade esta inquietut que estic realisant: a un servidor també li va a significar un eixercici d´introspecció important, i una catarsis que me permitixca ser per al meu fill eixe eixemple i guía que vullc ser. La dedicatòria, és la meua dona, Mónica: una persona rica en valors, d´una gran calitat humana, en un elevadíssim sentit de la responsabilitat, la justicia... i l´amor. Un eixemple a seguir en molts aspectes de la vida, i un orgull compartir la vida junt ad ella. En ella com a mare, tinc la certea de que el nostre fill serà un digne ser humà.

Picassent, juny de 2013