Tolerància i respecte. Per a tu també.

Fill: ¿qui som mosatros per a jujar a les persones? Vullc dir: ¿qué o qui mos otorga la "superioritat moral" necessària per a emetre un jui sobre el procedir vital dels sers humans? Vaig un poc més avant: ¿podem ser crítics o prohibitius en certes formes d´entendre i viure la vida pel simple fet de ser diferents a la forma que tenim mosatros d´entendre i viure la nostra vida?

El fet de jujar als demés des d´una perspectiva de superioritat al diferent té un nom: intolerància. I és el principal obstàcul per a la vida en harmonia. ¿Tenen capacitat els blancs per a jujar als negres per ser negres? ¿O els heterosexuals als homosexuals? En resum: parlem de condicions no elegides, intrínseques a la persona o circunstancialment inherents a l´àmbit personal. U no elegix la seua raça, condició sexual, lloc de naiximent, color d´ulls, nivell adquisitiu o la professió dels seus pares. El Papa Francesc ho ha resumit molt bé recentment en unes declaracions (juliol 2013): "Si una persona és gay, busca a Déu i té bona voluntat, ¿qui soc yo per a jujar-lo?".

En este sentit, i en atres que he anat enumerant en les anteriors cartes, anirà l´educació que vas a rebre en casa. Vullc conjugar en la teua formació com a persona els valors de l´humanisme, del civisme i del lliure pensament.

Ferran, sigues tolerant i respectuós en els diferents a tu. L´heterogeneïtat enriquix el nostre món, mos aporta cultura, coneiximents i noves perspectives. Pero no renuncies mai a lo que eres, als teus orígens, a la "marca de la casa", a les teues essències, arraïls ni principis. La mateixa tolerància que vas a oferir al món has d´exigir-la per a tu als demés.

Llibertat, elecció i conseqüències

Una de les màximes vigents de la vida en democràcia és que la teua llibertat acaba a on comença la dels demés. Per supost, esta afirmació té les seues llimitacions i peros. Pero no és la meua idea clavar-me en eixe jardí, sino més bé deixar-te caure algunes idees que te conviden a reflexionar sobre el tema, i introduïr alguns eixemples ilustratius sobre en quin lloc està la barrera entre la llibertat pròpia i la de la resta de les persones.

Si te pareixes mínimament a ton pare, t´agradarà sentir música a un alt volum per a apreciar millor certs matiços de les cançons. Pero, ¡alerta!, perque en el pis de baix viu una senyora prou quisquillosa a la que li agrada fruir del silenci i la tranquilitat. Tenim un conflicte d´interessos, producte de la vida en comunitat 

Tenim la capacitat d´elegir escoltar música a tot volum, conduir un coche a 190 km/h, llegir tal o qual diari, tocar la guitarra o escaquejar-mos de fer els deures del colege. ¿La lliçò? Més simple no pot ser: elegix sempre allò que te faça feliç.

I mentres penses emocionat que t´estic diguent que pots passar de fer els deures del colege si això te fa feliç, te vaig a donar un disgust: la felicitat no és la satisfacció inmediata de tal o qual apetència, sense pensar en les conseqüències. És molt probable que, si no fas els deures, el teu mestre te deixe sense eixir al pati, o que ton pare no te done l´assignació semanal per a llepolies. ¿A que ya no t´agrada tant l´idea de no fer els deures? ¿A que no és una bona idea que la veïna de baix puje a casa a cridar-te l´atenció de forma vehement pel volum de la música que escoltes?

Has de ser responsable de les conseqüències de les teues eleccions, Ferran. I procurar evitar conseqüències desagradables és un signe d´inteligència. ¿La fòrmula?, molt senzilla: tindre un concepte de felicitat més ample, més "a llarc plaç", més global. Fer els deures i acabant eixint al pati i rebent la paga semanal, o escoltar la música al volum que t´abellixca en uns auriculars i mantindre una relació cordial en la veïna de baix són solucions prou més satisfactòries per a totes les parts implicades, i sobre tot per a tu. Procurar que el bé propi i el bé comú vajen de la mà en lloc d´enfrontar-los és una habilitat vital molt útil, i una característica molt valorable d´aquelles persones que saben viure en societat.

Contribuix a millorar l´entorn... valencianisme, li diguem mosatros

Qualsevol ciutadà mínimament inquiet i compromés en determinades qüestions, com per eixemple les que enumeràrem en l´anterior carta, no pot desentendre´s de la política.

La política és el mig pel qual els ciutadans lliures contribuixen a millorar la societat en la que habiten, l´entorn del que t´he parlat. O millor dit, la forma en la que eixercim la nostra responsabilitat social. Eixe eixercici és una expressió de llibertat i de voluntat. No aixina ho entenen algunes persones, que veuen la política estrictament com una forma de guanyar-se la vida, deixant de costat principis, creències, i inclús la finalitat principal de la política, substituint-la per "millorar la meua boljaca i el meu estatus socio-económic".

Eixes persones no mos interessen tant com les primeres, les "socialment responsables", les que no es desentenen de la política per compromís i responsabilitat social, sense esperar res a canvi que no siga el benefici general, el bé comú. En casa sempre mos hem interessat molt més per les segones.

La fractura existent entre la política professional i la societat pareix eixamplar-se per moments en la nostra societat, i la distància entre la voluntat i els interessos d´uns i atres ha creixcut de forma evident. La veu "dels de baix" no arriba "als de dalt", i això és un inequívoc síntoma d´agotament del sistema. Un sistema que ha segut més o manco vàlit durant els últims 30 anys, pero que ha generat tota una pseudo-èlit de persones que, en lloc de velar pels interessos generals, només ho fan pels particulars.

Ferran: esta realitat que te faig arribar no és excusa per a aplicar-se el "paga i calla". Els conceptes de "justicia", "interés general", "compromís" o "responsabilitat" estàn molt per damunt del model de societat de castes en el que vivim. Hi ha moltes causes que requerixen de la nostra implicació. És la chicoteta contribució de cada u a construir una societat millor.

Per a mosatros, els teus pares, la millor forma de contribuir a millorar el nostre entorn es diu valencianisme. El valencianisme consistix en, des de la consciència de l´entorn valencià en totes les seues dimensions, respectar, protegir, difondre, mantindre, recuperar, conrear i honrar totes i cada una de les característiques, circunstàncies i senyes que mos definixen com a valencians. I, per supost, sense més recompensa que la de la satisfacció personal de dedicar una part del nostre temps i recursos a desenrollar un compromís que mos enriquix com a sers humans i mos convertix en dignes habitants de l´entorn que mos acull.

És un entorn complicat, qüestionat, en ocassions hostil... pero és nostre.

per a acabar esta carta i convidar-te a la reflexió, te vaig a donar unes cites de persones que, abans que mosatros, han posat en pràctica d´alguna manera este compromís que mosatros portem avant:

"Tot s´ho mereix Valéncia; per a Valéncia tot", Constantí Llombart. 

"Soc, tant si vullc com si no vullc, que sí que vullc, valencià", Xavier Casp.

"Si som lo que som, serem. Pero si som lo que no som, mai serem", Julián Sanvalero.

"Ningú ama a la seua pàtria perque siga gran, sino perque és seua", Lucio Anneo Séneca.

Ferran: eres valencià

Ferran: eres valencià. I tinc la ferma intenció d´anar fent-te entendre i amar la dimensió d´esta condició durant els teus anys de desenroll i creiximent. Entendre-la i amar-la com ho faig yo.

Algunes persones es llimiten a habitar en l´entorn en el que han naixcut o al que el devindre de la vida els ha portat; un entorn que no els produïx més preocupacions ni implicacions que aquelles derivades de la seua capacitat de donar-los el sustent necessari, deixant en mans d´atres les qüestions socials, culturals, econòmiques o identitàries de major trascendència. Mosatros no som d´eixe tipo de persones. No mos conformem en "habitar l´entorn".

El desenroll de les inquietuts intelectuals i el compromís en eixes qüestions que atres elegixen ignorar no són matèries reservades a èlits més o manco burgueses, ni producte de la frivolitat o l´oci. L´amor, la defensa, la fortalea dels llaços en tot allò que representa el nostre entorn, que mos fa sentir-mos part identificada d´ell, que mos ubica en el temps i en l´espai, i que mos oferix tot eixe corpus de singularitats colectives, són el motor principal d´eixe desenroll.

Sí. Som i mos sentim valencians: és la nostra forma d´expressar els nostres vínculs afectius, culturals, històrics, artístics, gastronòmics, floclòrics, geogràfics, ambientals i personals en l´entorn que habitem. I ton pare ha sentit sempre el compromís de cultivar, protegir i potenciar, d´una forma racional, encara que no exenta d´emocionalitat, que tot s´ha de reconéixer, estos vínculs en el nostre entorn. I aixina vullc traslladar-t´ho a tu, Ferran. No te llimites a "habitar l´entorn". Identifica´t i barreja´t en ell, viu-lo, ama-lo. Això sí: mai ho faces de forma excluyent. Ningú ama a la seua pàtria perque siga la millor, sino perque és seua. D´acort. Pero amar lo propi no significa que lo dels demés no siga vàlit. Ya m´entendràs, que yo sé per qui ho dic.

Podria ara començar a parlar-te dels ítems culturals i identitaris valencians, de la seua dimensió o característiques, pero això és un bagage molt ample que t´aniré dosificant a lo llarc del temps i que aniràs descobrint per tu mateix.

Ara, una advertència. Desgraciadament, hi ha persones entre mosatros que contemplen el nostre entorn, eixe entorn que mosatros amem, des d´una perspectiva tergiversada i alienant. Pronte els identificaràs. I en la teua etapa educativa intentaràn portar-te a les seues posicions acomplexades, despersonalisadores i abyectes. 

No ho permitixques, fill. Ton pare te donarà les ferramentes necessàries per a que pugues defendre´t intelectualment d´aquells que voldràn minar el teu orgull de ser lo que eres. Mentres tant, en atres nivells, seguirem treballant junt a un bon grapat d´amics i persones, també inquietes i preocupades, per a erradicar eixa deformació pseudo-intelectual de la nostra realitat i del nostre entorn. És el compromís que tinc; el mateix que vullc que el meu fill tinga.

Video-consoles i telèfons mòvils

Este és l´atre dels debats oberts que portem en casa estos dies: la conveniència de que un chiquet tinga a mà tant d´alvanç tecnològic.

Ton pare partix d´una idea: la tecnologia és bona. L´informàtica, internet, els smartphones o les xàrcies socials han contribuït a millorar la nostra vida. Mos faciliten el treball, mos acosten a la gent, mos permitixen estar comunicats i informats en tot moment, mos divertixen... Ta mare en este tema és més "tradicional", per dir-ho d´alguna manera. 

Pero les bondats tecnològiques no mos han de fer perdre la perspectiva: un chiquet no treballa, no vol estar informat de les cotisacions de l´Ibex-35, no té cap interés en conéixer les últimes notícies regionals ni té cap necessitat d´estar conectat a tal o qual xàrcia social. Els círculs i les necessitats tecnológiques del chiquet han de créixer en la mida en que creix ell, i no a soles en edat, sino en madurea intelectual, en valors i en coneiximent dels riscs i perills de les comunicacions personals illimitades, un tema este últim preocupant per a qualsevol pare mínimament responsable.

Posar un smartphone en mans d´un chiquet, per a ton pare, és com posar un gavinet en mans d´un mico. En açò no vullc dir que no arribe el dia en el que ton pare pose en la teua boljaca un telèfon mòvil. Que ho faré. I ho faré en el moment en el que les teues necessitats (i les meues, per supost) ho requerixquen. Ya t´avisaré quan arribe el moment... mentres tant, ¡no dones la vara, chiquet!

Sobre les video-consoles, sincerament no tinc un criteri format. Mai he segut aficionat a este tipo de diversió, més allà de les màquines de jocs recreatives que estaven de moda en la meua infància i joventut. Pero una cosa la tinc clara: si un dia entra en casa un aparat d´eixos, no serà en l´objectiu de tindre´t hores entretingut i clavat front a la pantalla, comprant en certa manera un poc de tranquilitat i descans patern. Ya saps que ton pare vol ser el teu primer i millor companyer de jocs, i en la mida en que puga compartir en tu les teues activitats lúdiques, ho faré encantat.Ya ho saps.

Els debats sobre l´hora d´arribada a casa, el teu criteri a l´hora d´elegir companyies, la conveniència de que tingues o no un ciclomotor... tot això arribarà, som conscients. I esperem estar preparats per a afrontar-los des de la responsabilitat de pares, sempre en l´instint de protecció natural que un pare té pel seu fill, i intentant alhora no ser un obstàcul per al teu desenroll personal i assunció de responsabilitats pròpies. ¿Qui ha dit que ser pare vaja a ser una llavor fàcil? 

¿Joguets inteligents?

Estem apenes a unes semanes de que aparegues definitivament en les nostres vides. L´emoció per eixe moment s´amplifica per moments, i els preparatius s´aceleren: la robeta, els bolquers, la trona, el carret, el breçol, el mini-breçol... poc a poc, van envaïnt el nostre espai físic, que anem adaptant en la mida de les nostres possibilitats a la teua necessitat.

Estos díes, per a ton pare, estàn siguent tota una voràgine de reflexions personals, d´introspecció i de declaració d´intencions. T´ho vaig a explicar: hi ha un parell de debats oberts sobre els quals tinc una idea molt clara, i que ara vaig a fer-te arribar. Abdós debats són producte de l´experiència personal, de l´aprenentage que he tengut durant estos anys eixercint com a tio en el meus nebots, els teus cosins. En esta carta vullc parlar-te d´u d´ells.

Un Nadal no molt lluntà, Papà Noel li regalà al teu cosí major i fillol meu un enorme i flamant coche roig de Fòmula 1 teledirigit. A priori, el somi de qualsevol chiquet, ¿veritat? Estic segur que el gros barbut se´n deixà una bona llenya en el cochet de marres. La sorpresa vingué al vore al chiquet obrir el paquet, traure el coche de la gran caixa que el contenia, arraconar-lo en un cantó del menjador dels yayos i començar a jugar ¡en la caixa!, clavant-se dins d´ella i posant-se-la damunt. La cara de circunstància que se l´hauria quedat a Papà Noel si haguera estat allí en eixe moment deu de ser molt pareguda a la que se´m va posar a mi. Conclussions: un chiquet és feliç en una caixa de cartó molt gran, o en qualsevol atra simplea. 

Mai he segut amic dels cars joguets "didàctics" plens de llumenetes, botonets, colors cridaners i soniquets reiteratius, d´eixos que mos venen com a "estimulants del desenroll intelectual del chiquet". No els trobe l´utilitat que els atribuïxen, més allà de posar als adults el cap com un bombo. ¿Saps en quins joguets hem passat el teu cosí i yo hores i hores de diversió? En un senzill "Conecta 4" o un improvisat tauler de "3 en raya" pintat en una fulla de paper. La lliçò depresa de tot açò és molt clara: no és tan important la "calitat" o el preu del joguet, com el fet de que el chiquet tinga un companyer de joc, una persona disposta a invertir el seu temps en entretindre, ensenyar i divertir al chiquet. ¡I quina explosió de goig per ad ell guanyar-li una partida a l´adult i dexar-lo en tres pams de nassos!

Ferran, ton pare vol ser el teu primer companyer de jocs. No pense escatimar hores en la que crec que va a ser la millor inversió de la meua vida: la teua companyia, i el fet de compartir junts els teus millors moments de diversió i aprenentage. Estic desijant jugar en tu la primera partida. I t´avise: t´ho has de currar molt per a començar a guanyar-me... que yo, als nanos com tu, me´ls desdejune de tres en tres.

Prioritats en la vida

La vida consistix en conseguir coses. O això diuen. Ton pare està convençut de que algú, en un moment de la seua vida, li enganyà al marcar-li el camí i fer-li creure que eixa afirmació hauria de ser l´eix fonamental de l´existència. Per lo manco en el sentit material de l´afirmació.

A mi me vengueren en son dia que tindre una carrera universitària, un bon lloc de treball en una gran i solvent empresa, ben remunerat, que em permitira tindre una gran casa, un coche de gama alta i una vida acomodada era el paradigma de la bona vida, l´objectiu principal a alcançar en la vida. 

Està clar que tots volem viure aceptablement bé, tindre determinades comoditats... No mos enganyem: és un plat de molt bon gust conduïr un Audi i estiuejar en Mallorca. Pero els anys te lleven els pardals del cap, t´obrin els ulls, i vas perguent poc a poc els pèls de tonto (i els demés també, ¿per qué negar-lo?). I en este cas parlem d´aditius, de comoditats, de plaers o inclús en ocassions de frivolitats, les quals deriven (o haurien de derivar) de determinat èxit professional i económic.

Els teus pares no van a educar-te en el materialisme a qualsevol preu. Mosatros pensem que el sagell de les persones, la seua imprescindibilitat,  el respecte o l´honorabilitatPrioritatsno venen determinades per lluir les caríssimes sabates de tal o qual futboliste d´èxit, o per viure en determinada urbanisació d´alt standing. 

¡Que sí, que yo també vullc viure en una casa en jardí i piscina! ¿Pero saps qué? Que els anys m´han fet vore que hi ha coses més importants. I no. No és carència d´ambició. Yo ho considere una redistribució de la meua escala de prioritats. Una escala de prioritats que vullc que tu fruïxques des del primer moment de la teua existència fora del ventre matern. 

Vullc traçar les primeres llínies de la tàbula rasa que és ara la teua vida, no a soles per a que interiorises estes primeres ensenyançes que vullc fer-te arribar, sino també per a que les apliques a la teua forma de jujar als demés.Que un sonriure, una paraula d´ànim, una expressió d´amistat, un repte personal complit, l´amor de la teua familia i amics, el no sentir-te mai a soles, o la satisfacció pròpia d´obrar en base a criteris plens de bondat i juï valen infinitament més que un yata amarrat en el club naútic o un conte corrent plé.

Lo que a ton pare la vida li ha anat revelant a lo llarc dels anys, producte d´alguns conceptes equivocats, ell t´ho està donant, ara, ací, mascat i digerit. Inclús arribe a pensar en ocassions que esta perspectiva, esta forma de vore la vida, és la tendència natural del ser humà, i que en el moment en el que la consciència colectiva es trobe lo suficientment preparada i creixcuda per a impondre´s al model materialiste de societat que mos han construït, serà la corrent de pensament dominant per a edificar una societat diferent i millor. Mentres tant, alguns ya intentem fer camí en eixe sentit.

l´espill en el qual mirar-te: els teus pares

Que quede clar que ton pare no és un eixemple en algunes qüestions: fume massa, no solc expressar els meus sentiments, i no sé dir que no a ningú. En algunes qüestions trobaràs en ta mare un model de comportament molt més adeqüat que el meu: ella és molt més assertiva, més constant en lo que es propon, i més ferma en les seues decissions que yo. En canvi, espere que trobes també en mi algunes virtuts que te servixquen per a configurar el teu "yo", la teua personalitat pròpia.

Lo important del tema és que sàpies reconéixer que el tàndem mare - pare funciona a la perfecció. No sense la necessitat de posar un poc de greix als engranages de tant en tant, com en qualsevol motor al que hi ha que canviar l´oli cada 10.000 kms. pero d´això ya s´encarreguem mosatros.

En la mida en que vages creixquent, aniràs descobrint, i espere que admirant, qüalitats d´u i atra, encara que segur que acabes fins al gorro d´algunes atres circunstàncies. La perfecció, en la raça humana, encara no s´ha inventat. Sense dubte, trobaràs diferències de caràcter entre ta mare i ton pare. I seràs tan espavilat que, segons eixes circunstàncies, faràs causa comú en una o atre. Un eixemple: supongam que no t´agrada menjar peix. A mi tampoc, per regla general. Ya m´imagine a ta mare exclamant: "¡ací es menja de tot!". I t´imagine a tu posant-me cara de complicitat, buscant la meua solidaritat en tan "espinosa" qüestió.

A banda de lo còmic o tendre de la situació, provaràs sort... tractaràs de fer fisura en el tàndem... La portes clara, chiquet. Ta mare i yo, al prendre la decisió de portar-te al món, ya hem fet la nostra declaració d´intencions: educar-te dins de l´unicitat de criteris.

Sí. Trobaràs diferències d´u a l´atre. En algunes qüestions, diferències com les que hi ha entre la nit i el dia. Sense dir-te qui és qui, ya descubriràs per tu mateix qui és més divertit, més templat, més efusiu, més exigent, més mollet a l´hora d´impondre´s, o més donat a dramatisar alguns fets cotidians.

Pero una cosa l´has de tindre clara: en qüestions de justicia, respecte, sinceritat, templança davant l´adversitat, responsabilitat davant lo propi, i per qué no dir-ho, de civisme i compromís social i cultural (d´este tema parlarem més avant), sempre tindràs un únic espill en el que mirar-te. I eixe espill portem construïnt-lo ta mare i yo des de fa ara 20 anys. I molt pronte vas a reconéixer que el nostre espill està fet de cristal blindat.

Tu i els demés

La vida en societat comença per la familia, es prolonga en el colege, i en la mida que u va creixquent, en edat i com a persona, va eixamplant el círcul. Durant eixe creiximent, trobaràs a gent de tota condició: la vida els va posant en el nostre camí, i a mosatros en el seu.

El mensage que vullc fer-te aplegar és molt senzill i directe: els sers humans som capaços de fer lo més extraordinari del món, i de les pijors coses que pugues imaginar. Tenim la capacitat de donar la vida per atra persona, o de provocar la més cruel guerra.

Davant esta revelació, ni molt manco vullc que penses que tot lo món va per la vida amargant l´existència de la gent del seu entorn. Ni tantsevol que tota mala acció per part dels demés és engendrada per pura mala fe i afà gratuït de danyar al veí. Yo crec que les persones, en la seua majoria, gràcies a instints, sentiments i valors que més avant t´explicaré, som de naturalea bondadosa i cooperativa. El millor consell que puc donar-te és que, durant tota la teua vida, procures envoltar-te de gent que expressa eixa naturalea humana possitiva, i que fuges de la gent tòxica. Aniràs deprenent la forma de distinguir a unes i a atres tipos de persones... és u d´eixos processos vitals d´aprenentage que mai s´acaba.

Distinguix a la bona gent, fill, i premia´t en la seua companyia. En la societat post-materialista que patim, hi ha poques coses que tinguen el valor del fruïment de l´amistat i la cooperació. I no oblides que la vida és donar i rebre; casi res és de bades, pero no tot es paga en diners. En les relacions humanes, lo incondicional no existix. Sempre obtenim algo dels demés: fidelitat, recolç, reconeiximent, llealtat, companyia, respecte, enriquiment... pero recorda honrar als demés sempre en els mateixos parabens que obtingues i que t´agrade acollir. Una molt bona forma de guanyar-se´ls és donar-los primer: la resposta rebuda sol ser agradable.

Les relacions profitoses entre les persones venen marcades per la comunió d´interessos. Pot ser bàsicament fàcil fruïr de la companyia d´aquells en els que compartixes idees, voluntats, compromissos, aficions o inquietuts. Si, per posar un eixemple, t´agrada el ciclisme, el practiques, i seguixes la Vuelta, el Giro i el Tour, serà senzill trobar un grup de gent en la que compartir la teua afició i eixir els dumenges a fer una bona tirada de bicicleta.

Això sí, ton pare desconfía de les persones excessivament "socials": no pots mantindre bona relació en tot lo món, ni tindre centenars d´amics. I el que diga lo contrari, mentix. Els teus interessos no poden coincidir, ni exactament, ni sempre, en els del restant del món. Per tant, tin criteri per a elegir a qué gent vols per a formar part del teu entorn: un entorn finit pero estret i intens sempre t´assegurarà una major profunditat en aquelles qüestions que fan de nexe entre tu i els demés, que un entorn inabarcable i més superficial.

Sigues autèntic, Ferran. La transparència en les persones és una gran virtut, i t´assegurarà una vida en societat plena, sincera, i lo més lliure possible de superficialitat. No som "grans" perque ho digam mosatros, lo que sense dubte és un eixercici de prepotència i inmodèstia. La "grandea" és una qualitat otorgada pels demés, per la gent del nostre entorn en base a la nostra transparència, a la nostra honradea cap als demés, a la forma que tenim de compartir lo que som i al modo de guanyar-mos el respecte de les persones. 

¿Per qué has vengut?

Hi ha mil motius en el món per a no tindre fills, sincerament. No tens més que posar els telediaris per a contemplar-ne en els teus propis ulls uns quants. Sense contar el temps personal que furta la paternitat, i totes les coses que t´agraden i que deixes de fer. Els chiquets de bolquers se caguen cada dos per tres, ploren desconsoladament durant hores sense motiu aparent, agarren tots els virus i malalties del món... poc després començen a parlar (fins lo que no deuen), a demanar joguets, bicicletes, monopatins, consoles de videojocs, sabates de marca, diners per a llepolies... llibres, roba, la paga semanal, visites al pediatra, al dentiste, al oculiste, a demanar una moto...

Pero, ¿saps qué? Que a ta mare i a mi tot això mos dóna igual. Simplement mos ha arribat el moment d´assumir esta adquisició gratuïta, encara sabent que mos va a eixir cara. L´instint mana. I mosatros hem decidit assumir la responsabilitat de portar-te al món, d´acort a lo que l´amor que mos unix mos dicta. Un amor que a partir d´ara compartirem en tu.

Tu vas a ser la nostra llavor més valuosa. ¿Se pot arribar a un lloc en millor péu? Puix has de saber-ho: eres molt benvingut. I el moment de ton naiximent va a ser per a ton pare u d´eixos moments que marquen la vida d´un ser humà.

Diuen que un home no es pot morir sense haver plantat un arbre, escrit un llibre i tengut un fill. El fill i el llibre crec que van a vindre de la mà. Lo de l´arbre ho tinc més complicat: no fa molts anys intentí plantar un pimpollet i es morí a la semana. Pero estic segur que podrem plantar algo tu i yo, junts, en no molt de temps... espere que quan lligges açò, replegues el guant que t´acabe de llançar.

És complicat descriure les emocions de vore´t en les primeres ecografies, de sentir els primers bàtecs del teu coret, o de jugar a adivinar si l´herència genètica del teu nas o els teus llavis prové de la branca paterna o materna. Ara que ta mare no mos llig: yo estic convençut de que vas a semblar-te molt més a ton pare. ¡Lo que s´anirà a riure ta mare si vens en el monyo ros i rull, després de la meua afirmació!

Els teus yayos també t´esperen en impaciència. I els teus cosins: els dos més majors (de deu i quatre anys) pregunten per tu en tot moment; i el chicotet: ¡eixe encara no s´entera de res! Pero ya aniràs coneguent-los a tots poc a poc: tens molt de temps per davant per a fer-ho, i, afortunadament per a tu, poques ocupacions que t´abstraguen d´eixa faena. D´eixa i d´atres faenes: deprendre a parlar, a llegir, a escriure, a contar, a identificar els colors i les formes... 

M´ompli d´orgull el fet de saber que vaig a ser testic i protagoniste de la teua formació, el teu aprenentage i les teues evolucions. Ya estic desijant sentir les teues primeres paraules, dir-te lo bonics que són els teus primers garabats, ensenyar-te a sumar en els dits i fer una carrereta en tu.

Abans de que tot això arribe, tindrem que patir les llargues nits de plors engrunsant el teu bressol, els efluvis dels teus bolquers i algunes dezenes de virus. Pero, lo dit: benvingut sigues. Per tu valdrà la pena.

Pròlec

L´arribada d´un fill, quan el desig és sincer i l´anhel és compartit per abdós membres de la parella, és un motiu d´alegria, una font d´ilusió i un motor que t´impulsa a ser millor, a créixer com a ser humà i a esforçar-te per donar a eixa nova vida lo millor de la teua.

No és este un món perfecte. Això que vaja per davant. Portar un chiquet a la vida, en Espanya, en Valéncia, en l´any 2013, és un eixercici de responsabilitat de molta dimensió. No a soles per la crisis econòmica i la nefasta perspectiva que es pinta en l´horizó; també per la decadència del sistema sociopolític, incapaç de garantisar el benestar de la societat i estiguent, al meu paréixer, en les seues acaballes. Sobre tot, el moment exigix responsabilitat per la més greu de totes les coyuntures: la crisis de valors.

Pero no és la meua idea emetre juïns agorers o apocalíptics, ni caure en tòpics fatalistes dels que sentim a tota hora en el carrer, en el treball, en el bar a on prenim café, o en la coa de l´INEM. Més bé, al contrari, la meua pretensió a l´escriure este ensaig, estes cartes al meu fill, que arribarà en agost de 2013 si es cumplix el càlcul, és doblement noble, encara que estiga mal que ho diga yo:

a) Açò és una declaració d´intencions, com a pare, de donar al meu fill l´ensenyança en valors necessària per a que puga afrontar en optimisme, capacitat d´adaptació i templança, la vida que li va a tocar viure.

b) Mostar al meu fill, des del seu primer moment en este món, la millor forma d´afrontar i entendre la seua vida i l´entorn en el que va a nàixer i a créixer, ensenyant-li de forma didàctica el significat del valors i característiques més importants d´un ser humà digne: amor, amistat, respecte, honradea, compromís, noblea, sinceritat, voluntat, justicia...

És la meua voluntat en estes cartes tractar temes tan variats com el civisme, l´educació, la política, la religió, l´homosexualitat, el patriotisme, el compromís social i cultural... en alguns aspectes, trobareu opinions tal volta conservadores. En atres, més bé progressistes. Exacte. Eixa és la primera lliçò que vullc transmetre al meu fill: sigues independent, posa sempre per damunt el sentit comú i no te deixes arrossegar mai per dogmes. El valors i les creències no són un pack tancat, ni es venen en oferta 3x2 com alguns volen fer creure.

Per últim, abans de començar a recórrer el camí que m´he propost encetar, un últim desig i una dedicatòria molt especial. El desig és que vos agrade esta inquietut que estic realisant: a un servidor també li va a significar un eixercici d´introspecció important, i una catarsis que me permitixca ser per al meu fill eixe eixemple i guía que vullc ser. La dedicatòria, és la meua dona, Mónica: una persona rica en valors, d´una gran calitat humana, en un elevadíssim sentit de la responsabilitat, la justicia... i l´amor. Un eixemple a seguir en molts aspectes de la vida, i un orgull compartir la vida junt ad ella. En ella com a mare, tinc la certea de que el nostre fill serà un digne ser humà.

Picassent, juny de 2013