Contribuix a millorar l´entorn... valencianisme, li diguem mosatros

Qualsevol ciutadà mínimament inquiet i compromés en determinades qüestions, com per eixemple les que enumeràrem en l´anterior carta, no pot desentendre´s de la política.

La política és el mig pel qual els ciutadans lliures contribuixen a millorar la societat en la que habiten, l´entorn del que t´he parlat. O millor dit, la forma en la que eixercim la nostra responsabilitat social. Eixe eixercici és una expressió de llibertat i de voluntat. No aixina ho entenen algunes persones, que veuen la política estrictament com una forma de guanyar-se la vida, deixant de costat principis, creències, i inclús la finalitat principal de la política, substituint-la per "millorar la meua boljaca i el meu estatus socio-económic".

Eixes persones no mos interessen tant com les primeres, les "socialment responsables", les que no es desentenen de la política per compromís i responsabilitat social, sense esperar res a canvi que no siga el benefici general, el bé comú. En casa sempre mos hem interessat molt més per les segones.

La fractura existent entre la política professional i la societat pareix eixamplar-se per moments en la nostra societat, i la distància entre la voluntat i els interessos d´uns i atres ha creixcut de forma evident. La veu "dels de baix" no arriba "als de dalt", i això és un inequívoc síntoma d´agotament del sistema. Un sistema que ha segut més o manco vàlit durant els últims 30 anys, pero que ha generat tota una pseudo-èlit de persones que, en lloc de velar pels interessos generals, només ho fan pels particulars.

Ferran: esta realitat que te faig arribar no és excusa per a aplicar-se el "paga i calla". Els conceptes de "justicia", "interés general", "compromís" o "responsabilitat" estàn molt per damunt del model de societat de castes en el que vivim. Hi ha moltes causes que requerixen de la nostra implicació. És la chicoteta contribució de cada u a construir una societat millor.

Per a mosatros, els teus pares, la millor forma de contribuir a millorar el nostre entorn es diu valencianisme. El valencianisme consistix en, des de la consciència de l´entorn valencià en totes les seues dimensions, respectar, protegir, difondre, mantindre, recuperar, conrear i honrar totes i cada una de les característiques, circunstàncies i senyes que mos definixen com a valencians. I, per supost, sense més recompensa que la de la satisfacció personal de dedicar una part del nostre temps i recursos a desenrollar un compromís que mos enriquix com a sers humans i mos convertix en dignes habitants de l´entorn que mos acull.

És un entorn complicat, qüestionat, en ocassions hostil... pero és nostre.

per a acabar esta carta i convidar-te a la reflexió, te vaig a donar unes cites de persones que, abans que mosatros, han posat en pràctica d´alguna manera este compromís que mosatros portem avant:

"Tot s´ho mereix Valéncia; per a Valéncia tot", Constantí Llombart. 

"Soc, tant si vullc com si no vullc, que sí que vullc, valencià", Xavier Casp.

"Si som lo que som, serem. Pero si som lo que no som, mai serem", Julián Sanvalero.

"Ningú ama a la seua pàtria perque siga gran, sino perque és seua", Lucio Anneo Séneca.

Ferran: eres valencià

Ferran: eres valencià. I tinc la ferma intenció d´anar fent-te entendre i amar la dimensió d´esta condició durant els teus anys de desenroll i creiximent. Entendre-la i amar-la com ho faig yo.

Algunes persones es llimiten a habitar en l´entorn en el que han naixcut o al que el devindre de la vida els ha portat; un entorn que no els produïx més preocupacions ni implicacions que aquelles derivades de la seua capacitat de donar-los el sustent necessari, deixant en mans d´atres les qüestions socials, culturals, econòmiques o identitàries de major trascendència. Mosatros no som d´eixe tipo de persones. No mos conformem en "habitar l´entorn".

El desenroll de les inquietuts intelectuals i el compromís en eixes qüestions que atres elegixen ignorar no són matèries reservades a èlits més o manco burgueses, ni producte de la frivolitat o l´oci. L´amor, la defensa, la fortalea dels llaços en tot allò que representa el nostre entorn, que mos fa sentir-mos part identificada d´ell, que mos ubica en el temps i en l´espai, i que mos oferix tot eixe corpus de singularitats colectives, són el motor principal d´eixe desenroll.

Sí. Som i mos sentim valencians: és la nostra forma d´expressar els nostres vínculs afectius, culturals, històrics, artístics, gastronòmics, floclòrics, geogràfics, ambientals i personals en l´entorn que habitem. I ton pare ha sentit sempre el compromís de cultivar, protegir i potenciar, d´una forma racional, encara que no exenta d´emocionalitat, que tot s´ha de reconéixer, estos vínculs en el nostre entorn. I aixina vullc traslladar-t´ho a tu, Ferran. No te llimites a "habitar l´entorn". Identifica´t i barreja´t en ell, viu-lo, ama-lo. Això sí: mai ho faces de forma excluyent. Ningú ama a la seua pàtria perque siga la millor, sino perque és seua. D´acort. Pero amar lo propi no significa que lo dels demés no siga vàlit. Ya m´entendràs, que yo sé per qui ho dic.

Podria ara començar a parlar-te dels ítems culturals i identitaris valencians, de la seua dimensió o característiques, pero això és un bagage molt ample que t´aniré dosificant a lo llarc del temps i que aniràs descobrint per tu mateix.

Ara, una advertència. Desgraciadament, hi ha persones entre mosatros que contemplen el nostre entorn, eixe entorn que mosatros amem, des d´una perspectiva tergiversada i alienant. Pronte els identificaràs. I en la teua etapa educativa intentaràn portar-te a les seues posicions acomplexades, despersonalisadores i abyectes. 

No ho permitixques, fill. Ton pare te donarà les ferramentes necessàries per a que pugues defendre´t intelectualment d´aquells que voldràn minar el teu orgull de ser lo que eres. Mentres tant, en atres nivells, seguirem treballant junt a un bon grapat d´amics i persones, també inquietes i preocupades, per a erradicar eixa deformació pseudo-intelectual de la nostra realitat i del nostre entorn. És el compromís que tinc; el mateix que vullc que el meu fill tinga.

Video-consoles i telèfons mòvils

Este és l´atre dels debats oberts que portem en casa estos dies: la conveniència de que un chiquet tinga a mà tant d´alvanç tecnològic.

Ton pare partix d´una idea: la tecnologia és bona. L´informàtica, internet, els smartphones o les xàrcies socials han contribuït a millorar la nostra vida. Mos faciliten el treball, mos acosten a la gent, mos permitixen estar comunicats i informats en tot moment, mos divertixen... Ta mare en este tema és més "tradicional", per dir-ho d´alguna manera. 

Pero les bondats tecnològiques no mos han de fer perdre la perspectiva: un chiquet no treballa, no vol estar informat de les cotisacions de l´Ibex-35, no té cap interés en conéixer les últimes notícies regionals ni té cap necessitat d´estar conectat a tal o qual xàrcia social. Els círculs i les necessitats tecnológiques del chiquet han de créixer en la mida en que creix ell, i no a soles en edat, sino en madurea intelectual, en valors i en coneiximent dels riscs i perills de les comunicacions personals illimitades, un tema este últim preocupant per a qualsevol pare mínimament responsable.

Posar un smartphone en mans d´un chiquet, per a ton pare, és com posar un gavinet en mans d´un mico. En açò no vullc dir que no arribe el dia en el que ton pare pose en la teua boljaca un telèfon mòvil. Que ho faré. I ho faré en el moment en el que les teues necessitats (i les meues, per supost) ho requerixquen. Ya t´avisaré quan arribe el moment... mentres tant, ¡no dones la vara, chiquet!

Sobre les video-consoles, sincerament no tinc un criteri format. Mai he segut aficionat a este tipo de diversió, més allà de les màquines de jocs recreatives que estaven de moda en la meua infància i joventut. Pero una cosa la tinc clara: si un dia entra en casa un aparat d´eixos, no serà en l´objectiu de tindre´t hores entretingut i clavat front a la pantalla, comprant en certa manera un poc de tranquilitat i descans patern. Ya saps que ton pare vol ser el teu primer i millor companyer de jocs, i en la mida en que puga compartir en tu les teues activitats lúdiques, ho faré encantat.Ya ho saps.

Els debats sobre l´hora d´arribada a casa, el teu criteri a l´hora d´elegir companyies, la conveniència de que tingues o no un ciclomotor... tot això arribarà, som conscients. I esperem estar preparats per a afrontar-los des de la responsabilitat de pares, sempre en l´instint de protecció natural que un pare té pel seu fill, i intentant alhora no ser un obstàcul per al teu desenroll personal i assunció de responsabilitats pròpies. ¿Qui ha dit que ser pare vaja a ser una llavor fàcil? 

¿Joguets inteligents?

Estem apenes a unes semanes de que aparegues definitivament en les nostres vides. L´emoció per eixe moment s´amplifica per moments, i els preparatius s´aceleren: la robeta, els bolquers, la trona, el carret, el breçol, el mini-breçol... poc a poc, van envaïnt el nostre espai físic, que anem adaptant en la mida de les nostres possibilitats a la teua necessitat.

Estos díes, per a ton pare, estàn siguent tota una voràgine de reflexions personals, d´introspecció i de declaració d´intencions. T´ho vaig a explicar: hi ha un parell de debats oberts sobre els quals tinc una idea molt clara, i que ara vaig a fer-te arribar. Abdós debats són producte de l´experiència personal, de l´aprenentage que he tengut durant estos anys eixercint com a tio en el meus nebots, els teus cosins. En esta carta vullc parlar-te d´u d´ells.

Un Nadal no molt lluntà, Papà Noel li regalà al teu cosí major i fillol meu un enorme i flamant coche roig de Fòmula 1 teledirigit. A priori, el somi de qualsevol chiquet, ¿veritat? Estic segur que el gros barbut se´n deixà una bona llenya en el cochet de marres. La sorpresa vingué al vore al chiquet obrir el paquet, traure el coche de la gran caixa que el contenia, arraconar-lo en un cantó del menjador dels yayos i començar a jugar ¡en la caixa!, clavant-se dins d´ella i posant-se-la damunt. La cara de circunstància que se l´hauria quedat a Papà Noel si haguera estat allí en eixe moment deu de ser molt pareguda a la que se´m va posar a mi. Conclussions: un chiquet és feliç en una caixa de cartó molt gran, o en qualsevol atra simplea. 

Mai he segut amic dels cars joguets "didàctics" plens de llumenetes, botonets, colors cridaners i soniquets reiteratius, d´eixos que mos venen com a "estimulants del desenroll intelectual del chiquet". No els trobe l´utilitat que els atribuïxen, més allà de posar als adults el cap com un bombo. ¿Saps en quins joguets hem passat el teu cosí i yo hores i hores de diversió? En un senzill "Conecta 4" o un improvisat tauler de "3 en raya" pintat en una fulla de paper. La lliçò depresa de tot açò és molt clara: no és tan important la "calitat" o el preu del joguet, com el fet de que el chiquet tinga un companyer de joc, una persona disposta a invertir el seu temps en entretindre, ensenyar i divertir al chiquet. ¡I quina explosió de goig per ad ell guanyar-li una partida a l´adult i dexar-lo en tres pams de nassos!

Ferran, ton pare vol ser el teu primer companyer de jocs. No pense escatimar hores en la que crec que va a ser la millor inversió de la meua vida: la teua companyia, i el fet de compartir junts els teus millors moments de diversió i aprenentage. Estic desijant jugar en tu la primera partida. I t´avise: t´ho has de currar molt per a començar a guanyar-me... que yo, als nanos com tu, me´ls desdejune de tres en tres.

Prioritats en la vida

La vida consistix en conseguir coses. O això diuen. Ton pare està convençut de que algú, en un moment de la seua vida, li enganyà al marcar-li el camí i fer-li creure que eixa afirmació hauria de ser l´eix fonamental de l´existència. Per lo manco en el sentit material de l´afirmació.

A mi me vengueren en son dia que tindre una carrera universitària, un bon lloc de treball en una gran i solvent empresa, ben remunerat, que em permitira tindre una gran casa, un coche de gama alta i una vida acomodada era el paradigma de la bona vida, l´objectiu principal a alcançar en la vida. 

Està clar que tots volem viure aceptablement bé, tindre determinades comoditats... No mos enganyem: és un plat de molt bon gust conduïr un Audi i estiuejar en Mallorca. Pero els anys te lleven els pardals del cap, t´obrin els ulls, i vas perguent poc a poc els pèls de tonto (i els demés també, ¿per qué negar-lo?). I en este cas parlem d´aditius, de comoditats, de plaers o inclús en ocassions de frivolitats, les quals deriven (o haurien de derivar) de determinat èxit professional i económic.

Els teus pares no van a educar-te en el materialisme a qualsevol preu. Mosatros pensem que el sagell de les persones, la seua imprescindibilitat,  el respecte o l´honorabilitatPrioritatsno venen determinades per lluir les caríssimes sabates de tal o qual futboliste d´èxit, o per viure en determinada urbanisació d´alt standing. 

¡Que sí, que yo també vullc viure en una casa en jardí i piscina! ¿Pero saps qué? Que els anys m´han fet vore que hi ha coses més importants. I no. No és carència d´ambició. Yo ho considere una redistribució de la meua escala de prioritats. Una escala de prioritats que vullc que tu fruïxques des del primer moment de la teua existència fora del ventre matern. 

Vullc traçar les primeres llínies de la tàbula rasa que és ara la teua vida, no a soles per a que interiorises estes primeres ensenyançes que vullc fer-te arribar, sino també per a que les apliques a la teua forma de jujar als demés.Que un sonriure, una paraula d´ànim, una expressió d´amistat, un repte personal complit, l´amor de la teua familia i amics, el no sentir-te mai a soles, o la satisfacció pròpia d´obrar en base a criteris plens de bondat i juï valen infinitament més que un yata amarrat en el club naútic o un conte corrent plé.

Lo que a ton pare la vida li ha anat revelant a lo llarc dels anys, producte d´alguns conceptes equivocats, ell t´ho està donant, ara, ací, mascat i digerit. Inclús arribe a pensar en ocassions que esta perspectiva, esta forma de vore la vida, és la tendència natural del ser humà, i que en el moment en el que la consciència colectiva es trobe lo suficientment preparada i creixcuda per a impondre´s al model materialiste de societat que mos han construït, serà la corrent de pensament dominant per a edificar una societat diferent i millor. Mentres tant, alguns ya intentem fer camí en eixe sentit.